La política de rigor pressupostari i de disminució de la despesa pública a la que està obligada Espanya hauria d’implicar necessariament un major compromís de l’Admnistració central en la reducció del dèficit públic.Aquests dies persones d’orientació ideologica tan diversa com en Xavier Vidal-Folch i en Xavier Sala i Martin han posat de manifest, en sengles articles a la premsa, el caràcter manifestament injust del repartiment de responsabilitats entre l’estat, les Comunitats Autònomes i els ajuntaments en la política d’ajustos. Carreguen més, amb diferència autonomies i ajuntaments, que no pas l’Estat central.
I sí, l’administració central té marges rellevants per a reduir la despesa publica que no afecten a serveis essencials per a la ciutadania, davant autonomies i ajuntaments que presten serveis bàsics, com succeeix en el cas de Catalunya que ha de gestionar les polítiques d’educació, salut i serveis socials.
Per exemple, tenim el Ministeri de Defensa, amb un pressupost l’any 2011, de 8.560,milions d’euros, però que en la pràctica, i vists els precedents dels darrers anys haurà acabat sent sensiblement superior. Val la pena recordar que la desviació entre allò pressupostat i allò efectivament gastat, en el Ministeri de Defensa acostuma a ser superior al 10%. I això sense comptar les partides d’I+D+I, que es computen al Ministeri d’Indústria.
En aquest desviament de la despesa hi té un pes rellavant la participació de l’Estat espanyol en missions de caràcter internacional: Afganistan, kosovo, Somalia, Liban, Congo,… Tenen massa sentit aquestes missions amb un cost d’uns centenars de milions d’euros,quan s’han de rebaixar els sous dels funcionaris o situar en el límit la prestació del serveis bàsics del nostre Estat del Benestar? .
Més del 60% del pressupost del Ministeri són les despeses de personal. Es necessiten unes forces armades de les dimensions de les actuals, amb prop de 85.000 efectius? o no toca reduir el nombre de soldats, mariners, sotsoficials i oficials? No té Espanya un exercit massa gran per a la seva condició de potencia mitjaneta?
De moment, el Govern Monti ja ha anunciat un pla per a reduir la dimensió de les forces armades italianes.
I finalment, el que es realment escandalós, són els denominats Programes Especials d’Armament, que han suposat entre 1996 i desembre de 2010, una despesa de 31.631 milions d’euros, en compra de material de guerra… dels quals més de 26.000 milions estan pendents de pagament!!
I el que és encara més greu; el mateix sots secretari de Defensa en temps de la Carme Chacón, i en relació als programes de compra d’aquest material va afirmar fa uns mesos que ““no deberíamos haber adquirido sistemas (de armas) que no utilizaremos, para escenarios de confrontación que no existen y, lo que es más grave, con un dinero que no teníamos ni entonces ni ahora”. En Jordi Xuclà, el nostre portaveu ho ha denunciat tot plegat en diverses ocasions.
Si cal fer anar la tisora, Rajoy hi té al Ministeri de la Guerra un enorme camí a recorrer.
Article del Centre d’Estudis Delàs de Justícia i Pau
