
Aquest article l’he publicat a la Revista El Siglo. Podeu consultar-lo en PDF també al meu canal ISSUU.

Aquest article l’he publicat a la Revista El Siglo. Podeu consultar-lo en PDF també al meu canal ISSUU.
Estic aprofitant aquests dies d’inici de legislatura per ordenar papers i fer una mica de neteja del despatx. En quatre anys s’acostuma a guardar molta paperassa que el pas del temps fa inútil ja. Però sempre acabes trobant algun document, informe o nota que és absolutament actual.
Justament fa uns dies vaig recuperar una nota que vaig preparar per en Xavier Trias el març del 2000, després del triomf per majoria absoluta del PP i abans del debat d’investidura que dugué a la reelecció de José Maria Aznar. La veritat és que pràcticament 12 anys més tard mantindria aquella nota amb la seva literalitat.
Entre d’altres coses, afirmava que “hem de deixar de vincular l’estabilitat al Parlament de Catalunya amb la governabilitat a Madrid. Aquesta és una estratègia bona a curt termini, però castradora a mig termini. Cal separar els dos escenaris.”
Estic molt segur que l’hem encertat votant No a la investidura de Rajoy. Si aquest dimarts ens haguéssim abstingut per el temor a la possible inestabilitat al Parlament, el PP ens hauria pres la mida; li deia en aquella nota amb a l’actual alcalde de Barcelona que davant el PP a Madrid, ens de “sentir forts i segurs”. Ara encara més; no és balder haver guanyat les eleccions del 20 de novembre.
I deia també que “hem de saber fer una oposició diferent:intel-ligent i constructiva, però clara i desacomplexada quan toqui”.
I finalment, reclamava que era hora que el Grup de CiU a Madrid dediqués ” més esforços a fer política a Catalunya:amb discurs,amb estratègies amb sectors socials, amb trepitjar el carrer, connectar amb interessos reals de la gent”.
Doncs sí. Tindrem molta feina i més encara en els temps turbulents i convulsos que vivim.
La previsibilitat és un tret de Rajoy. Ho hem vist aquests dies i ho veure’m durant les properes setmanes. Conservador, amb una aproximació a la política des de la pell d’un alt funcionari de l’Estat, gens imaginatiu i menys arriscat. No era previsible doncs que en el debat d’investidura el candidat Rajoy donés una mínima satisfacció a les demandes que des de Catalunya es varen expressar el passat 20 de novembre d’una manera molt rotunda, amb el clar triomf de les candidatures de CiU. Les corrents de fons del consens espanyol va en la direcció contraria, a més a més. El camí del No de CiU feia segurament dies que estava servit.
I és que aquesta vegada qui ha esta poc previsible hem estat nosaltres. Podríem dir que una CiU més convencional s’hagués abstingut amb l’argument que els electors espanyols havien estat molt clars i que calia donar marge de confiança al guanyador, i més en els temps tan dificils que ha d’afrontar la societat. I no ha estat aixì.
I és que de ben segur el país ha canviat i molt en aquests darrers anys i la política que des del catalanisme democràtic toca a fer a Madrid és una altra si volem interpretar bé allò que ens demana la gent que ens ha votat. Han estat masses les decepcions,les amenaces recentralitzadores són molt clares i la necessitat del Pacte Fiscal és un clam.
Venen doncs temps difícils, però haver guanyat les eleccions del 20 de novembre, governar a Catalunya , saber que les demandes de justícia fiscal i dret a decidir van més enllà dels electors de CiU i que mai un President del Govern espanyol havia tingut el suport de tan pocs diputats escollits a Catalunya ens dona confiança i força. Sabem que representem la majoria.
Intervenció del Portaveu de CiU Josep Antoni Duran i LLeida en el Debat d’Investidura
Guardo encara a casa un xapa del Fòrum Cívic, el moviment democràtic que promogué la Revolució de Vellut a Txecoslovàquia l’any 1989. Suposo que la vaig comprar en el primer viatge a Praga, poc després de la caiguda del comunisme a l’Europa Central i de l’Est. Com molta gent vaig seguir amb admiració, sorpresa i emoció l’onada democràtica que alliberà tants pobles d’Europa de la tirania.
Des d’aleshores, he escoltat i llegit amb atenció i respecte les paraules i els fets de Václav Havel, el líder d’aquella revolució. I és que Havel ha estat tot un referent moral i ètic.
Més Havels necessitem a Europa, en plena crisi de lideratge i sense masses referències intel.lectuals i politics que ens ajudin a orientar-se en aquests temps tan turbulents.
Que descansi en pau.
Aquest mati s’ha celebrat al Caixa Fòrum els 25 anys del CITE, sens dubte una de les iniciatives més reeixides de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya ( CCOO) i de la societat catalana en matèria migratòria. I ho hem fet una escoltant una excel.lent i lúcida intervenció d’en Javier de Lucas i el suport del Conseller Cleries i el Director de la Fundació de La Caixa, en Jaume Lanaspa i en companyia d’en Ghassan Shaliba i en Joan Carles Gallego
Des de mitjans dels anys 90 que en la meva feina com a Diputat tinc especialment en compte les aportacions sempre serioses i rigoroses del CITE en matèria d’estrangeria. Dona gust treballar amb aquests professionals de primer nivell i especialment amb la seva àrea jurídica encapçalada per l’advocada d’origen colombià, la Maria Helena Bedoya.
El CITE ha tingut un compromís polític molt clar: ha posat en el centre del seu enfocament la igualtat de les persones d’origen estranger , la centralitat del treball com a element que ha de garantir l’autonomia i la dignitat de les persones i l’esforç de la pedagogia davant el fet migratori. Comparteixo aquests plantejaments del CITE i és segur per aquesta raó que hi treballo tant a gust.
Per molts anys i bona feina.
M’apunto a la tesi més pesimista: l‘acord del Consell europeu d’aquest divendres no ens ajuda a sortir del forat; és més del mateix que hem vingut fent en els darrers temps: consolidació fiscal, compromisos de control del deficit public i dels pressupostos cara a futur, amb capacitat de sancions per als incomplidors ( com Alemanya i França en un passat molt recent?), i l’ activació dels mecanismes d’estabilitat ja previstos coneguts com FEEF. No hi ha cap estratègia ni proposta orientada al creixement econòmic i la generació d’ocupació a curt termini.
Els defensors de la vigent ortodoxia econòmica ens diran que tot plegat ajuda a generar la confiança dels mercats i que si alhora activem les denominades reformes estructurals, ens en sortirem…a la llarga. El problema, però, és a que la llarga moltes més empreses hauran tancat, molta més gent haurà perdut la feina i la miseria augmentarà.
Necessitem alguna cosa més.
“una crisi llarga, aterradora i avorrida”, segons Timothy Garton Ash
La desigualtat com a problema polític ha de tornar a estar en el centre del repensar l’Estat del Benestar. Per moltes raons. Escoltar aquest vídeo de Richard Wilkinson, autor de “The spirit level:why equality is better for everyone” ens en pot donar algunes pistes interessants.
Ha estat una excel.lent notícia, no prou destacada sigui dit de passada, la signatura, fa molts pocs dies, de l’Acord Interprofessional de Catalunya 2012-2014, entre Foment del Treball, CCOO i UGT, tant pel fet en ell mateix, com pels seus continguts, especialment en matèria de flexibilitat interna. Ara caldrà que aquest acord arribi a les empreses .
Avui sembla que quedi molt bé carregar-se frívolament els agents socials i el seu paper en la configuració del model de relacions laborals del nostre país. Crec que aquest és un plantejament estúpid. A tots els països europeus que funcionen i tenen èxit sempre hi trobes el diàleg i l’acord entre representants dels treballadors i els empresaris. El model de cogestió alemany és un molt bon exemple. I és que l’èxit econòmic i social a llarg termini només és possible en societats on es genera confiança i el Diàleg Social és un factor fonamental en la construcció d’aquesta confiança.
Segur que les nostres patronals i els nostre sindicats han de millorar i modernitzar-se en molts sentits, però els continguts de l’Acord Interprofessional mostren la seva maduresa i la seva seriositat. Tant de bo en prenguin nota a Madrid durant els propers dies.
Aquest article l’he publicat a la Revista El Siglo. Podeu consultar-lo en PDF també al meu canal ISSUU.